AQUESTS BOJOS QUE CORREN

Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten d'hora al matí i s'obstinen en guanyar al sol. Uns altres es torren al migdia, es cansen per la tarda o intenten que no els atropelli un camió per la nit. Estan bojos. A l'estiu corren, troten, suen, es deshidraten i finalment s’esgoten… només per gaudir del descans. A l'hivern es tapen, s'abriguen, es queixen, es refreden, i deixen que la pluja els mulli la cara. Jo els he vist. Passen ràpid per la rambla, a poc a poc entre els arbres, serpentegen camins de terra, pugen costes plenes de pedres, troten en una carretera perduda, esquiven ones a la platja, creuen ponts de fusta, trepitgen fulles seques, pugen turons, salten tolls, travessen parcs, es molesten amb els automobilistes que no frenen, fugen d'un gos i corren, corren i corren. Escolten música que acompanya el ritme de les seves cames, escolten a les cotorres i a les gavines, escolten els seus batecs i la seva pròpia respiració, miren cap a davant, miren els seus peus, oloren el vent que va passar pels eucaliptus, la brisa que va sortir dels tarongers, respiren l'aire que arriba dels pins, i quasi paren quan passen enfront dels gessamins. Jo els he vist. No estan bé del cap. Porten sabatilles amb aire i sabatilles de marca, corren descalços o calçats. Vesteixen amb samarretes, porten gorres, i controlen una vegada i una altra el seu propi temps. Estan tractant de guanyar a algú. Corren amb el cos relaxat, passen a la del gos blanc, esprinten després de la columna, busquen una font per refrescar-se… i segueixen. S'inscriuen en totes les carreres… però no en guanyen cap. Comencen a córrer-la la nit anterior, somien que l’acaben i al matí s'aixequen com els nens el Dia de Reis. Han preparat la roba i l’han deixat damunt d’una cadira, com ho feien en la seva infància la vigília de les vacances. El dia abans de la cursa mengen pasta i no beuen alcohol, però es premien descaradament i amb un bon rostit tot just acaba la carrera. Mai puc calcular-los l'edat però segurament tenen entre 15 i 85 anys. Són homes i dones. No estan bé. S'inscriuen en curses de vuit o deu quilòmetres i abans de començar saben que no podran guanyar encara que faltessin tots els altres. Tenen molta ansietat en cada sortida i uns minuts abans necessiten anar al lavabo. Ajusten el seu cronómetre i tracten de fixar-se amb els quatre o cinc a qui cal guanyar. Són les seves referències de cursa: “Cinc que corren més o menys com jo”. Guanyar solament a un d'ells serà suficient per anar a dormir a la nit amb un somriure. Gaudeixen quan passen a un altre corredor… però l’encoratgen, li diuen que ja falta poc i li demanen que no afluixi. Pregunten pel lloc d'avituallament i s'enutgen perquè no apareix. Estan bojos, ells saben que a casa seva tenen l'aigua que vulguin, sense esperar que la hi doni un nen que aixeca un got quan passen. Es queixen del sol que els mata o de la pluja que no els deixa veure. Estan malament, ells saben que allí prop està l'ombra d'un arbre o el resguard d'una teulada.. No les preparen … però tenen totes les excuses per al moment que arriben a la meta. No les preparen …són part d'ells mateixos: “El vent en contra, no corria una gota d'aire, les sabatilles noves, el circuit mal mesurat, els que van quasi caminant i no et deixen passar, l’aniversari que vam celebrar ahir nit, la llaga en el peu dret per la costura dels mitjons nous, el genoll que em va tornar a trair, vaig sortir massa ràpid, no ens van donar aigua, al arribar podia esprintar però no vaig voler”. Gaudeixen al explicar-ho, gaudeixen al córrer, i quan arriben gaudeixen d'aixecar els braços perquè diuen que ho han aconseguit. Què van guanyar una vegada més! No se’n adonen que van quedar darrere d’un centenar o d’un miler de persones… però insisteixen amb que van tornar a guanyar. Són rars. S'inventen una meta en cada cursa. Es guanyen a si mateixos, als que els miren des de la vorera, als que miren les curses per televisió i als que ni tan sols saben que hi ha bojos que corren. Els tremolen les mans quan es punxen la roba al col•locar-se el dorsal, simplement per que no estan bé. Els he vist passar. Els hi fan mal les cames, tenen rampes, els costa respirar, tenen punxades en el costat… però segueixen. A mesura que avancen en la cursa els músculs sofrixen més i més, la cara se'ls desfigura, la suor corre pels seus rostres, les punxades comencen a repetir-se, i dos quilòmetres abans de l'arribada comencen a preguntar-se que estan fent allí. Per què no ser un dels entenimentats que aplaudeixen des de la vorera? Estan bojos. Jo els conec bé. Quan arriben s'abracen a la seva dona o al seu marit, que dissimulen, enamorats, la suor de la seva cara i del seu cos. Els esperen els seus fills, i fins i tot algun nét o algun avi els fa un crit solidari quan travessen la meta. Duen un cartell en el front que s’apaga i s’encén que diu “He arribat. Feina feta”. Tot just arriben beuen aigua i es mullen el cap, es llencen a l’herba a descansar però s’han d'aixecar de seguida perquè els saluden els que van arribar abans. Es tornen a llençar a l’herba, i altra vegada s’aixequen perquè van a saludar als que arriben després que ells. Intenten tirar a terra una paret amb les dues mans, pugen la cama des del turmell, abracen a un altre boig que arriba més fotut que ells. Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Miren amb afecte i sense llàstima al que arriba deu minuts després, respecten a l'últim i al penúltim perquè diuen que són respectats com si fossin el primer i el segon. Gaudeixen dels aplaudiments encara que vagin tancant la marxa, guanyant solament a l'ambulància o al tio de la moto. S'agrupen per equips i viatgen 200 quilòmetres per córrer 10. Compren totes les fotos que els treuen i no adverteixen que són iguals a les de la carrera anterior. Pengen les seves medalles en llocs de la casa de forma que que les visites puguin veure-les i hagin de preguntar. Estan malament. "-Aquesta és del mes passat-" diuen, tractant d'usar el seu to més humil. "-Aquesta és la primera que vaig guanyar-" diuen, ometent informar que aquesta la hi lliuraven a tothom, incloent al que arribava últim i a l'inspector de trànsit. Dos dies després de la cursa ja estan de bon matí saltant tolls, pujant turons, bracejant rítmicament, saludant ciclistes, copejant els palmells de les mans dels col•legues que es creuen. Diuen que poques persones en aquests temps són capaços d'estar sols –amb sí mateix- una hora per dia. Diuen que els pescadors, els nedadors i alguns més. Diuen que la gent no suporta tant silenci. Diuen que ells ho gaudeixen. Diuen que fan projectes i fan balanços, que es penedeixen i es congratulen, que es qüestionen, preparen els seus dies mentre corren, i conversen sense pors amb ells mateixos. Diuen que la resta busca excuses per a estar sempre acompanyat. Estan malament del cap. Jo els he vist. Alguns únicament caminen… però un dia… quan ningú els mira, s'animen i troten una mica. En uns mesos començaran a transformar-se i acabaran tan bojos com ells. Estiren, es miren, giren, respiren, sospiren i es llencen. Esprinten, frenen i tornen a esprintar. Em sembla que volen guanyar a la mort. Ells diuen que volen guanyar a la vida. Estan completament bojos.

Marciano Durán (Traducció de Miquel Pucurull)
Març 2008




Esos locos que corren
Yo los conozco.Los he visto muchas veces.Son raros.Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.Están locos.En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan… sólo para disfrutar del descanso.En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.Yo los he visto.Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.Yo los he visto.No están bien de la cabeza.Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados. Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo.Están tratando de ganarle a alguien.Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse… y siguen.Se inscriben en todas las carreras… pero no ganan ninguna.Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años.Son hombres y mujeres.No están bien.Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.Son sus referencias de carrera: “Cinco que corren parecido a mí”.Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.Disfrutan cuando pasan a otro corredor… pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.No las preparan… pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.No las preparan…son parte de ellos.El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.¡Qué ganaron una vez más!No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas… pero insisten con que volvieron a ganar.Son raros.Se inventan una meta en cada carrera.Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien.Los he visto pasar.Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado… pero siguen.A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?Están locos.Yo los conozco bien.Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice “Llegué -Tarea Cumplida”.Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos.Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.Los he visto muchas veces.Están mal de la cabeza.Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10.Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.Están mal.-Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde.-Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.Dicen que la gente no se banca tanto silencio.Dicen que ellos lo disfrutan.Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.Están mal de la cabeza.Yo los he visto.Algunos solo caminan… pero un día… cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.Pican, frenan y vuelven a picar.Me parece que quieren ganarle a la muerte.Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.Están completamente locos.

Marciano Durán
Marzo 2008